Val, a aquestes alçades, tots us haureu adonat que les meves actualitzacions al bloc han estat nul•les.
Després d'una setmana a la India, puc dir que encara m'hi estic adaptant, el caòtic i sorprenent món indi encara no m'han convençut del tot (sobretot perquè pateixo a l'hora de tenir gana i trobar algo que m'agradi..) però ara ens centrerem en el relat de la regata anual a Alleppey, que ja us avanço que s'assemblen més a un concert de Justin Bieber que a unes olimpíades anuals.
Després de buscar durant més de 1h i mitja algun lloc per seure i esmorzar qualsevol cosa que no sigui un refregit (samosa) o derivats picants, ens il•lumina en el camí un talian coffee bar amb un simpatiquíssim i rialler noi indi on ens serveix unes torrades amb mermelada i nutella (a part).
Retrobades amb la Marta i el Lucas (la parella de catalans), decidim anar a pas lleuger a comprar les entrades per la regata, l'ambient a les 11h del mati ja està caldejadet, ens reparteixen gorres, platan fregit i les botzines, els crits i els fans ja es fan notar pels carrers de Alleppey.
Adquirim les entrades per 300INR (3,65 euros/per persona) i ens dirigim a la plataforma on ens esperarem infinita estona el barco que ens traslladarà a les nostres grades on les cadires de plàstic van solicitadiíssimes.
A la cua me n'adono que més val que no em passi res els dies que ens queden de viatge per la India. En plena aglomeració, un noi ros apareix quasi arrossegant la seva novia desmaiada pàlida i tremolant intentant fer-se lloc entre els indis inmòbils i rient. Ajudem al pobre noi a assentar i a tranquil•litzar la noia en unes escales repletes de merda i on el continu pujar i baixar sense inmutar-se dels indis fa de la situació important de retenir a la memòria i d'explicar.
A hores d'ara, encara se'm fa inexplicable com en una societat tant anclada en els drets humans, on hi convieuen moltíssimes religions i on Mahatma Gandhi n'es el seu pricipal icona, siguin incapacos d'ajudar o intentar fer algo en una situació com aquesta. La conclusió que n'extrec després d'una setmana agafant autobusos, passejant, dormint, observant, és que són molt individualistes i que primer són ells, després si a cas, els altres.
A l'hora de pujar als autobusos o de comprar el bitllet d'autobús són de gran estress per mi, tots es colen sense cap mena de pudor i emputxen per ser el primer, encara que portis una motxilla de 14kg i/o estigui plovent.
Però continuem amb el relat de la festivitat que sinó no acabaré mai i l'autobús on estic assentada ara no fa especialament agradable l'escriptura degut a la seva conducció temerària ( menys que a Sri Lanka).
Arribem com a sardines i ens barallem per trobar 4 cadires juntes cap a les 12h. Disfrutem (al principi, com tota novetat) dels fans que canten, ballen i criden cada cop que passen davant nostre els regaters amb les seves regates d'uns 15 fins a 20 metres d'eslora.
Després de presenciar dos baralles (l'alcohol ja comença a fer efecte) amb llançament d'ampolles de coke inclós, la carrera comença a les 15h i al acostar-se a la meta (on estem nosaltres assentats)vivim amb gran expectació dos de les curses i l'eufòria dels indis quan guanya el seu equip.
Exhaustes per les hores d'espera, decidim tornar (feina no gens fàcil) a escoltar el silenci tant poc valorat.
Què hi ha pitjor que un indi? Un indi borratxo!.
I amb aquest acudit tant dolent i nazi (hi ha vegades que aquí es perden els nervis i la paciència), conclou el nostre dia de festivitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario