RESERVA NATURAL DE PERIYAR

El despertador sona a les 4:30h i em desperto agraïnt el llit! El primer dels que portem aquí amb el coixí en condicions inmillorables i la comoditat del matalàs excel•lents sense semblar que dormim sobre una taula de planxar...

El nostre xòfer indi ens comença a parlar a tota velocitat amb el seu anglès-indi i nosaltres que encara ni coordinem les neurones, assentim per tenir-lo content.

Accedim després de pagar per les càmeres, el cotxe i la nostra persona (ens prometem a nosaltres mateixes que mai més farém res contractat) i ens endinsem a la selva amb el nostre jeep descapotat per intentar divisar algún memífer en estat salvatge: de moment l'únic que veiem és el fred que fa, ruscos d'abella i els cants dels micos.

El nostre xófer- avistador és incapaç de trobar res, sembla que avui tampoc serà el nostre dia... crec que la millor solució una altra vegada recau en pagar 18 euros i anar a veure el decrèpid zoo de barcelona...

L'únic que acabem veient són dos elefants des de molt lluny i uns búfals que a la llunyania ens recorden el contorn del "toro de osborne".

Arribem a la primera parada on fem el registre d'entrada. Ens donen l'esmorzar i ens asignen el nostre guia que ens portarà a fer un trekking de 3h per les prades de Periyar (com la Heidi!).
Avui al matí, quan ens hem despertat i he vist que feia fred, la Neus s'ha posat els únics pantalons llargs que té, blaus. Fins aquí, el lector es preguntarà que coi passa, doncs bé, la gràcia bé quan decideixo no posar-me les bambes perquè no queden bé amb els pantalons, és quan decideixo ficar-me les sandalies.
Ara bé quant el maten, perquè quan el nostre guia-trekking ens dona unes polaines tancades que arriben fin al genoll i ens avisa que ens les posem per les nombroses sangoneres que hi habiten, el ridícul que sento és màxim veient les meves pintes (veure foto annexa).

Malgrat la insitència del nostre encantador guia, els animals no apareixen. Suem i almenys el dia d'avui m'ha servit per aprendre que si vols matar o desenganxar una sangonera, el millor remei és la sal. El nostre guia que va amb xancletes, ja n'està més que acostumat.

A l'última mitja hora, la pluja comença amb intensitat i acabem remullades i gelades.
El planning del dia continua amb un passeig en canoa (que evidentment no fem) i dinar, però decidim tornar cap a casa cansades d'estar mullades i congelades (no oblidem la dutxa d'aigua freda que ens espera...).

Passem la tarda mirant series, tapades amb la manta i agafant els mitjons de la bossa per primer cop.

 Última etapa abans del xàfec, passant per entremig de les poques cases que hi han.

KOTTAYAM- THEKKADY

Ens despertem d'hora per agafar el primer autobús que trobem cap a Tekkady on hi ha la reserva natural de Periyar.

Amb 4h de viatge gens pesades: tenim lloc per nosaltres i les motxilles i ens assentem al principi de l'autobús, així fugim de les mirades indiscretes, ens plantem al poblet de Tekkady. 

Només posar un peu a terra ja ens increpa un indi que ens vol portar al lloc on voliem dormir, on la Lonely Planet valoren molt bé.
Regatejo a "muerte" (perquè no estic cansada i perquè ens trobem en un lloc turístic i hi ha molts més llocs on quedar-nos) i ens quedem l'habitació més gran pel preu més baix que hem pagat mai 500 INR (6 euros la nit les dos) amb tots els luxes possibles: tv, llits individuals, mantes (aquí fa fred), la única cosa que ens falta és aigua calenta, la nostra pell ho agrairía amb la rasca que fa!.

Descobrim un restaurant italià que ens fa uns tallarines amb tomàquet i formatge (a mi) i uns macarrons al pesto (sandra) que fan que vegi el limbo i m'hi vulgui quedar a menjar!

Arreglem una excursió a la reserva de Periyar per demà, ens hem de despertar a les 4:30h per anar a veure elefants, búfals i tigres... (amb la sort que tenin a la india crec que l'únic que veurém seràn indis!).

 Plantacions  de té des del autobús.

Fent la mudança de la tv perquè la nostra no funcionaba.

 La felicitat en persona

ALLEPPEY- KOLLAM- KOTTAYAM

O EL DIA EN QUÈ TOT SURT MALAMENT

Ens despertem d'hora i d'entrada, la pluja ja ens indica que el dia no serà fàcil..

Anem a l'estació d'autobusos i esmorzem el cafè (m'ecanta el cafè indi) amb galetes oreo. 

Entre empemptes i mochilazos, aconsegueixo que ningú se'm coli i ser jo més xula que elles (les dones són amb major % les que es colen descaradament, els homes solen ser més educats) per aconseguir tres llocs a l'autobús (nosaltres i les motxilles. 

Decidim baixar 2h 45' fins al poble de Kollam on, segons la nostra guia, és un fantàstic poble de pescadors i on es poden veure com fan les reds o venen el peix, l'única cosa que veiem és que ens trobem davant dels més antipàtics/es, passotes, estúpids i maleducats indis fins ara vistos. 

Caminem amb les motxilles preguntant a tots els hotels, residències i llocs on poder dormir i a tots la resposta és NO, sense més ni menys, o els preus són increíblement abusius

Decidim agafar un reeckshaw (tuk-tuk indi) que ens porti cap a la platja a veure si tenim més sort, l'únic que aconseguim és quedar-nos tirades a la carretera i ell embotxacant-se les rúpies. 

Al final, un noi que sap anglès es para per ajudar-nos i ens porta a tots els llocs que coneix on podem preguntar, matexa resposta, mateixes cares.

Exhaustes i fins els piiiiiiip d'ells i el poble, li diem que ens portia l'estació de trens on decidim agafar el pròxim fins a Kottayam (3h), al poble del costat d'on veniem al matí.

A les 17h de la tarda arribem a Kottayam on, no cansades prou, recorrem en busca del hotel Ambassador que segons la guia, és dels més barats i decents. Heu de tenir clar que quan parlem d'hotels a india, no m'estic referint al Ritz Carlton precisament, si no una habitació amb llit doble on, amb una mica de sort, no hi tinguis cap insecte d'okupa.

Quan encenem la televisió de l'habitació, ens enduem l'única alegria del dia: tenim TVE internacional!!! Després del fatídic i dur dia que hem tingut, escoltar España Directo ens sembla el millor (ara tothom que es fiqui en la nostra pell siusplau, està clar que en altres circumstàncies, una dona de món com jo no ho haguès mirat!!!). 

BACKWATERS- ALLEPPEY

Ens despertem a les 6:30h per anar a esmorzar (sempre tarden més de 1h en portar-te el que demanes) i anem al nostre amic indi (el del italian coffee bar) per arreglar amb el seu germà el passeig pels backwaters que volem fer durant el dia d'avui. 

Acabem pagant 1200 INR (15euros) per persona per estar tot el dia passejant pel riu i veient la vida real i diària de la gent que viu en aldees al marge de la ciutat, on esperar el barco a les plataformes elevades per anar a comprar a la ciutat o netejar la roba al riu putrefacte es el seu dia a dia. 

Compartim canoa i dia amb una parella de Munich encantadors. La canoa no té motor, tenim un indi al darrere que rema amb insistència i ens adentra en canals estrets on gaudim de la tranquil•litat i el cant dels corbs, fins i tot conseguim veure un ocell que es diu kingfisher (nom de la cervesa india), de color blau i vermell.

Fem una parada per dinar a un dels poblets amagats entre el riu. Entrem a casa d'una familia india on ens deleiten amb un dinar típic kerala, amb fulles gegants de palmera com a estovalles, arròs blanc al centre i diferents cundiments per barrejar a l' arròs, tot això, amb l'atenta i riallera mirada dels indis veient-nos menjar amb les mans, feina gens fàcil, per cert. 

Tornem amb la panxa plena a la nostra canoa i disfrutem de la pau i la tranquil•litat que suposa passejar un diumenge de resaca (resaca india, nosaltres ja sóm abstèmies) pels backwaters de Kerala, nomès amb el so de l'aigua, els ocells i el motor dels altres barcos més grans (i molt més cars), sens dubte, una de les millors coses que es poden fer en aquesta regió. 

Acabem el nostre dia sopant a un restaurant indi uns mixed noodles molt recomanables i xocolata de postre.

El dia d'avui ja em canvia la percepció dels indis (però com podréu comprobar en pròximes entrades al bloc, no durarà gaire), ens han tractat amb simpatia, educació i fins i tot amb rialles, no ens han intentat estafar ni vendre coses que no volem

India és així: "Una de cal, otra de arena" un dia encara crec en ells, l'altre no els suporto.

NEHRU TROPHY SNAKE BOAT RACE (Alleppey)

Val, a aquestes alçades, tots us haureu adonat que les meves actualitzacions al bloc han estat nul•les. 

Després d'una setmana a la India, puc dir que encara m'hi estic adaptant, el caòtic i sorprenent món indi encara no m'han convençut del tot (sobretot perquè pateixo a l'hora de tenir gana i trobar algo que m'agradi..) però ara ens centrerem en el relat de la regata anual a Alleppey, que ja us avanço que s'assemblen més a un concert de Justin Bieber que a unes olimpíades anuals.

Després de buscar durant més de 1h i mitja algun lloc per seure i esmorzar qualsevol cosa que no sigui un refregit (samosa) o derivats picants, ens il•lumina en el camí un talian coffee bar amb un simpatiquíssim i rialler noi indi on ens serveix unes torrades amb mermelada i nutella (a part).

Retrobades amb la Marta i el Lucas (la parella de catalans), decidim anar a pas lleuger a comprar les entrades per la regata, l'ambient a les 11h del mati ja està caldejadet, ens reparteixen gorres, platan fregit i les botzines, els crits i els fans ja es fan notar pels carrers de Alleppey.

Adquirim les entrades per 300INR (3,65 euros/per persona) i ens dirigim a la plataforma on ens esperarem infinita estona el barco que ens traslladarà a les nostres grades on les cadires de plàstic van solicitadiíssimes.

A la cua me n'adono que més val que no em passi res els dies que ens queden de viatge per la India. En plena aglomeració, un noi ros apareix quasi arrossegant la seva novia desmaiada pàlida i tremolant intentant fer-se lloc entre els indis inmòbils i rient. Ajudem al pobre noi a assentar i a tranquil•litzar la noia en unes escales repletes de merda i on el continu pujar i baixar sense inmutar-se dels indis fa de la situació important de retenir a la memòria i d'explicar. 

A hores d'ara, encara se'm fa inexplicable com en una societat tant anclada en els drets humans, on hi convieuen moltíssimes religions i on Mahatma Gandhi n'es el seu pricipal icona, siguin incapacos d'ajudar o intentar fer algo en una situació com aquesta. La conclusió que n'extrec després d'una setmana agafant autobusos, passejant, dormint, observant, és que són molt individualistes i que primer són ells, després si a cas, els altres. 

A l'hora de pujar als autobusos o de comprar el bitllet d'autobús són de gran estress per mi, tots es colen sense cap mena de pudor i emputxen per ser el primer, encara que portis una motxilla de 14kg i/o estigui plovent. 

Però continuem amb el relat de la festivitat que sinó no acabaré mai i l'autobús on estic assentada ara no fa especialament agradable l'escriptura degut a la seva conducció temerària ( menys que a Sri Lanka).

Arribem com a sardines i ens barallem per trobar 4 cadires juntes cap a les 12h. Disfrutem (al principi, com tota novetat) dels fans que canten, ballen i criden cada cop que passen davant nostre els regaters amb les seves regates d'uns 15 fins a 20 metres d'eslora.

Després de presenciar dos baralles (l'alcohol ja comença a fer efecte) amb llançament d'ampolles de coke inclós, la carrera comença a les 15h i al acostar-se a la meta (on estem nosaltres assentats)vivim amb gran expectació dos de les curses i l'eufòria dels indis quan guanya el seu equip.

Exhaustes per les hores d'espera, decidim tornar (feina no gens fàcil) a escoltar el silenci tant poc valorat.

Què hi ha pitjor que un indi? Un indi borratxo!. 

I amb aquest acudit tant dolent i nazi (hi ha vegades que aquí es perden els nervis i la paciència), conclou el nostre dia de festivitat.