miércoles, 13 de agosto de 2014

RESERVA NATURAL DE PERIYAR

El despertador sona a les 4:30h i em desperto agraïnt el llit! El primer dels que portem aquí amb el coixí en condicions inmillorables i la comoditat del matalàs excel•lents sense semblar que dormim sobre una taula de planxar...

El nostre xòfer indi ens comença a parlar a tota velocitat amb el seu anglès-indi i nosaltres que encara ni coordinem les neurones, assentim per tenir-lo content.
Accedim després de pagar per les càmeres, el cotxe i la nostra persona (ens prometem a nosaltres mateixes que mai més farém res contractat) i ens endinsem a la selva amb el nostre jeep descapotat per intentar divisar algún memífer en estat salvatge: de moment l'únic que veiem és el fred que fa, ruscos d'abella i els cants dels micos.

El nostre xófer- avistador és incapaç de trobar res, sembla que avui tampoc serà el nostre dia... crec que la millor solució una altra vegada recau en pagar 18 euros i anar a veure el decrèpid zoo de barcelona...
L'únic que acabem veient són dos elefants des de molt lluny i uns búfals que a la llunyania ens recorden el contorn del "toro de osborne".

Arribem a la primera parada on fem el registre d'entrada. Ens donen l'esmorzar i ens asignen el nostre guia que ens portarà a fer un trekking de 3h per les prades de Periyar (com la Heidi!).
Avui al matí, quan ens hem despertat i he vist que feia fred, la Neus s'ha posat els únics pantalons llargs que té, blaus. Fins aquí, el lector es preguntarà que coi passa, doncs bé, la gràcia bé quan decideixo no posar-me les bambes perquè no queden bé amb els pantalons, és quan decideixo ficar-me les sandalies.
Ara bé quant el maten, perquè quan el nostre guia-trekking ens dona unes polaines tancades que arriben fin al genoll i ens avisa que ens les posem per les nombroses sangoneres que hi habiten, el ridícul que sento és màxim veient les meves pintes (veure foto annexa).

Malgrat la insitència del nostre encantador guia, els animals no apareixen. Suem i almenys el dia d'avui m'ha servit per aprendre que si vols matar o desenganxar una sangonera, el millor remei és la sal. El nostre guia que va amb xancletes, ja n'està més que acostumat.

A l'última mitja hora, la pluja comença amb intensitat i acabem remullades i gelades.
El planning del dia continua amb un passeig en canoa (que evidentment no fem) i dinar, però decidim tornar cap a casa cansades d'estar mullades i congelades (no oblidem la dutxa d'aigua freda que ens espera...).

Passem la tarda mirant series, tapades amb la manta i agafant els mitjons de la bossa per primer cop.






 Última etapa abans del xàfec, passant per entremig de les poques cases que hi han.




No hay comentarios:

Publicar un comentario