lunes, 25 de agosto de 2014

GOA

Degut al meu esgotament físic i psicològic (no és fàcil viatjar dos noies per la India de vegades...) haureu notat que la falta de cinisme, sarcasme o pesimisme signifiquen que aquest viatge arriba a la seva fi...

Després de 16h horribles al sleeper class del tren, arribem a Goa on ens hem reservat l'última setmana de viatge per descansar, tumbar-nos i beure birra a les famosíssimes platjes de Goa, cuna del hippisme més absolut dels anys 60, les drogues i la música trance.

Nomès baixar del tren, ens n'adonem que res serà fàcil aquí, per comencar, les connexions entre les platjes passen sempre per un poble interior, amb la conseqüència d'haver d'agafar mil busos per arribar a la platja desitjada.

Ens decantem primerament per Anjuna, teòricament platja on hi ha festa i bon ambient... El que ens trobem és un ambient desolador: allojament i carrers brutíssims i gossos bojos (una mala experiència amb un grup de gossos abandonats on casi ni ho expliquem), gent molt perjudicada per la droga i l'alcohol, atrapada en aquest racó de Goa on a la temporada alta estarà ple de turime de borratxera, sexe, drogues i rock'n roll i on ara nomès hi volem fugir per potes, on actualment els turistes occidentals ens trobem per al•lucinar del que s'ha convertit Goa i on els turistes indis del nord es pensen que tenen via lliure per fer i ser el que sempre els hi han prohibit (alcohol, porros i drogues a totes hores). 

Marxem pensant que encara podrem trobar algun racó de món on poder tornar l'optimisme perdut en aquests dies, però mentres anem passant platjes amb el taxi i des de la finestreta del cotxe, només penso en tornar a casa a descansar, no és just estar negada l'última setmana, sense recordar els bons llocs i la bona gent que hem anat deixant enrere.

Ens agafa la "risa tonta" (per no plorar) i ens jurem que buscarém un allotjament amb piscina on regatejaré a muerte per poder-nos quedar el que ens resta de dies.

El nostre allotjament te piscina si, però definitivament, Goa no és el nostre lloc.

Agoviades i sobrepassades per les circumstàncies, mirem d'avançar la nostra tornada a Barcelona, la que per fi puc dir que anyoro i on espero poder veure el seu skyline des de la meva finestra de l'avió. 

Els nostres esforços i mals de cap no tenen recompensa, ja que ens diuen que per poder cambiar els vols hem de pagar més del que val tot el bitllet. 

Indecises i amb una mica de por, decidim llogar una moto per poder explorar alguns racons de Goa. 

Degut a la seva alcoholització, a la conducció per l'esquerra, a la falta de senyals de trànsit ni línies de circulació, les vaques i els bous, la falta de consciència de perill i el no portar cascs, portar la moto no és una feina fàcil per aquestes carreteres, però ens en sortirém, com sempre ho hem fet!.

No sé si tornaré a escriure, ja que les meves idees i la meva ment estàn saturades! Però el que si he de dir és que ha sigut una viatge fantàstic, amb molts bons moments i menys de dolents, on hem conegut persones increíbles que nomès fan que recordar-me que en el moment i el lloc més inesperats, et poden passar les coses més sorprenents i màgiques. Per aquesta raó, és necessari no tancar els ulls, estar atent i tenir curiositat per explorar i analitzar-ho tot, amb la ment i el cor oberts. 

En una setmana comencaré a treballar del que m'agrada i m'esgota per igual, no sé si carregada o descarregada d'energia, com se sol dir, però satisfeta per poder fer i triar el que faig en tot moment i sense sentir-me culpable de poder gaudir de dos mesos de vacances invertits per primer any (de molts més) en la meva gran i única passió: VIATJAR.

I com em va enviar la meva estimadíssima mam (Gemma para los amigos) via watsup des de la China a través d'un llibre de Paulo Cohelo (no en sóc gran fan, ho he de reconèixer) i que des d'aquí aprofito per tornar-li a dir com le trobat a faltar:

" L'infern és mirar enrere durant aquesta fracció de segon i adonar-nos que hem desaprofitat l'oportunitat de dignificar el miracle de la vida.

El paradís és poder dir en aquell moment: he comès errors, però no he sigut covard. He viscut la meva vida i he fet el que havia de fer."


No deixeu de viatjar i explorar, el món és massa gran per tancar-nos, espero reobrir aquest blog amb noves aventures el més aviat possible!.


No podia tancar el meu "diari d'abord' sense agraïr infinitament a tots aquells/es que sé que heu anat llegint-me i escribint-me, donant-me suport i fent-me sentir com si estigués acompanyada en tot moment.


I com li van dir en Pau Gassol a l'anunci de natilles: SOU MOLT GRANS, TIOS/ES!! ;)

RELAT ERÒTICO-FESTIVO (FORT COCHIN)

Resum del primer dia a Fort Cochi: 

Buscar i rebuscar lloc per dormir, trobar-ne un per 400INR al dia les dos, passejar i descobrir que és, sens dubte, la milllor ciutat en la que hem estat i ens encanta, (la gent és simpatiquíssima, agradable, riallera, tranquila i amable), excursió fins la estació de trens per demanar informació i estar tancada per ser Diumenge, sopar amb tres noies catalanes amb les que tinc amics en comú (com sempre, els catalans sempre ens trobem a tot arreu!), donar-nos el contacte del que serà el nostre guia-conductor durant el dia de demà, de nom TAHA (un home encantador com pocs...), anar a dormir exhaustes i minuts més tard escoltar l'amo del hostel vomitar fins la vilis de tant borratxo com anava...(tot un espectacle si!).

Segon dia a Fort Cohin:

El nostre amic TAHA ja ens espera a prop del nostre hostel per portar-nos a veure el més important de Cochi amb el seu sempre present gran somriure

Després de tot el matí observant, aprenent, preguntant, baixant i pujant del rickshaw, ha arribat la meva hora! El moment que porto esperant des de l'inici del viatge... El famosíssim AYURVEDA MASSAGE de Kerala!!.

El Taha em porta a un lloc dels de debó, del que hi van els Indis i tenen llista d'espera i tot.

Aquí comença el relat eròtico-festivo, no apte per persones amb complexes i prejudicis:

Dos noies de 19 anys (la meva curiositat fa que ho pregunti tot!) m'indiquen entre somriures que ja puc passar i treure'm la roba (amb pilota picada em quedo) seguidament, em donen una mena de tanga de roba que, per posar-vos en situació, diguesi'm que sería com els que porten els lluitadors de sumo (quina imatge més patètica acabo de crear, ho sé!). De cop i volta, apareix la dra. ayurvédica que no em treia l'ull de sobre a la sala d'espera i amb la seva bata blanca, resol la seva curiositat de com deu ser una dona blanca despullada... (sento si l'he decepcionat). La meva primera impresió al entrar a la sala és com teletransportar-me a la sala del dr. Frankestein: camilla negra, olles bullint els olis, elles amb devantal blanc i jo alla esperant despullada el meu primer massatge a 4 mans...

Em fan asseure a una cadira i em comenca a fer un "massatge" al cap (més que res sembla que vulgui despentinar-me amb rabia!), un cop acabada la sessió de peluqueria (agraeixo que em faci una cua), m'ajuden a estirar-me nada más y nada menos que cap amunt! Crec que per trencar el gel, podrien comencar a fer el massatge a l'esquena, tot seria més sobreportable... però ho deixaré a les seves mans! (mai millor dit! ;)). 

Tumbada boca a munt i espantada per si volen treure'm un ronyó sense anestèsia, tanco els ulls amb la intenció de crear-me aquest mantra: Han vist a molta gent despullada, no hi ha vergonya, han vist a molta gent despullada...

L'oli rellisca sobre el meu cos nu i, sincronitzades a 4 mans, comencen indiscriminadament a tocar-me de dalt a baix, creant circumferències a les zones dels xacres (inventat total). 

Allà dalt, em sento com cleopatra en el seu bany de llet: no he de fer res, disfrutar del moment, relaxar- me i confiar amb les dos expertes noietes.

Amb un "mam, mam" em fan tornar a la realitat i m'ajuden a tumbar-me boca a baix. En aquests moments, el lector entendrà que tot el meu cos, elles i la camilla semblem una fregidora dels xinos i nomès espero no sortir disparada de la camilla, relliscant per qualsevol racó.

Tumbada boca a baix, m'estiren els bracos i comencen el mateix procediment anterior, amb pessigolles a les plantes del peu i tot.

El massatge a 4 mans arriba a la seva fi, però no sense abans posar-me en una mena de cabina de vapor (molt agoviant i asfixiant per mi) on suo encara més totes les toxines possibles. Durant 10 eterns minuts, assentada en una banqueta i nomès treient el cap per veure el que fan, em sento com si fos un pollastre torrant-se a la barra, esperant a ser comprat pel propietari.

Transcorreguts els minuts, agraeixo que pugui tirar-me aigua i ensabonar-me amb el sabó ayurvédic.

Encantada d'haver tingut aquesta oportunitat, agraeixo a les massatgistes el seu gran treball!. 

Sens dubte, recomano molt als qui vingueu a Kerala que es faci aquest massatge, però sobretot, pregunteu als natius on hi van, ja que a molts llocs suposadament de "massatge ayurvedic", et treuen els diners, et poden fer mal i fins i tot reciclen l'oli (no hem pregunteu com, perquè ni ho vull saber!).





domingo, 17 de agosto de 2014

MUNNAR

El despertador sona a les 7h del matí, hem dormit 10h seguides i encara en podriem dormir més (el cansanci es va notant ja...).

Ens posem en marxa i agafem el bus públic, després de molt insistir al del hostel que no volem res organitzat (a hores d'ara segurament encara no ho hagi entés) i fem una hora de camí per les curves i les muntanyes plenes de té i tenim la gran sort de poder veure alguna dona recol•lectant-ne.

Arribem al destí i acabem pagant entrada i dos càmeras per baixar unes escales i veure indis posando i fent-se fotos (amb les seves ulleres de mafiós) que en pocs minuts penjaràn al facebook amb el magnífic paisatge de fons de les muntanyes. 

Cantem més que una almeja! Està ple de turisme indi...i nosaltres! I com era d'esperar, em demanen que em faci una foto amb ells...(no em deixarà de sorprendre mai crec!).

Enlloc d'esperar-nos una hora i degut a les ganes de poder veure i fer fotos de primera mà a les recol•lectores de té, comencem a caminar per la carretera.

Tot i els nombrosos busos turístics amb la música a tot volum carregats d'indis eufòrics (i això que a Kerala està prohibit l'alcohol) i els claxons que no paren de sonar, podem fer fotos a les plantacions i tenim el plaer de conèixer els seus fumigadors, vestits com els caçafantasmes!. 

Enmig de la nostra caminada, el mateix conductor que a l'anada ens para per recollir-nos i portar-nos al poble de Munnar.









KUMILY- MUNNAR

Després d'un dia de relax, d'anar al teatre a veure dos arts tradicionals de Kerala: Kathakal (teatre-dansa basades en textos èpics hindús) i Kalarippayat (arts marcials), ens dirgim cap a l'estació d'autobusos on coneixem el nostre conductor, els seus amics, el seu germà i el noi que cobra el bitllet de tren que ens portarà durant les pròximes 5h cap a Munnar, un poble encantador on la temperatura mitjana ronda els 23graus i on l'únic paisatge són les muntanyes i les magnífiques plantacions de té.

El trajecte és de lo més tranquil fins que ens topem de cara amb un altre autobús per una carretera que a la civilització en diriem de sentit únic...

Aquí comença l'aventura: Els passatgers baixen per no perdre's el gran espectacle i per guiar al conductor rialler i gens estressat.

Després de fer marxar enrere l'altre autobús, (nosaltres podriem caure pel precipici) , sentir la característica música (a la india tots els cotxes quan fan marxar enrere tenen una música com si fos de cotxe robat), i passar una bona estona, reemprenem la marxa.

La boira i la pluja ens indiquen que anem ascendint les muntanyes i jo comenco a estar una mica cagada... No es veu a 1m i el conductor es nota que te ganes d'arribar...per sort, aquí segueixo per explicar les històries no??.

Ens allotgem al "Green View", a 1,5km del poble perquè a Munnar els allotjaments són molt més cars. Paguem 550 INR per nit (6euros/nit les dos).

Dinem-berenem els nodles més bons de la India (i més barats) en un bar al costat de la carreta, un "antro" dels bons!













miércoles, 13 de agosto de 2014

RESERVA NATURAL DE PERIYAR

El despertador sona a les 4:30h i em desperto agraïnt el llit! El primer dels que portem aquí amb el coixí en condicions inmillorables i la comoditat del matalàs excel•lents sense semblar que dormim sobre una taula de planxar...

El nostre xòfer indi ens comença a parlar a tota velocitat amb el seu anglès-indi i nosaltres que encara ni coordinem les neurones, assentim per tenir-lo content.
Accedim després de pagar per les càmeres, el cotxe i la nostra persona (ens prometem a nosaltres mateixes que mai més farém res contractat) i ens endinsem a la selva amb el nostre jeep descapotat per intentar divisar algún memífer en estat salvatge: de moment l'únic que veiem és el fred que fa, ruscos d'abella i els cants dels micos.

El nostre xófer- avistador és incapaç de trobar res, sembla que avui tampoc serà el nostre dia... crec que la millor solució una altra vegada recau en pagar 18 euros i anar a veure el decrèpid zoo de barcelona...
L'únic que acabem veient són dos elefants des de molt lluny i uns búfals que a la llunyania ens recorden el contorn del "toro de osborne".

Arribem a la primera parada on fem el registre d'entrada. Ens donen l'esmorzar i ens asignen el nostre guia que ens portarà a fer un trekking de 3h per les prades de Periyar (com la Heidi!).
Avui al matí, quan ens hem despertat i he vist que feia fred, la Neus s'ha posat els únics pantalons llargs que té, blaus. Fins aquí, el lector es preguntarà que coi passa, doncs bé, la gràcia bé quan decideixo no posar-me les bambes perquè no queden bé amb els pantalons, és quan decideixo ficar-me les sandalies.
Ara bé quant el maten, perquè quan el nostre guia-trekking ens dona unes polaines tancades que arriben fin al genoll i ens avisa que ens les posem per les nombroses sangoneres que hi habiten, el ridícul que sento és màxim veient les meves pintes (veure foto annexa).

Malgrat la insitència del nostre encantador guia, els animals no apareixen. Suem i almenys el dia d'avui m'ha servit per aprendre que si vols matar o desenganxar una sangonera, el millor remei és la sal. El nostre guia que va amb xancletes, ja n'està més que acostumat.

A l'última mitja hora, la pluja comença amb intensitat i acabem remullades i gelades.
El planning del dia continua amb un passeig en canoa (que evidentment no fem) i dinar, però decidim tornar cap a casa cansades d'estar mullades i congelades (no oblidem la dutxa d'aigua freda que ens espera...).

Passem la tarda mirant series, tapades amb la manta i agafant els mitjons de la bossa per primer cop.






 Última etapa abans del xàfec, passant per entremig de les poques cases que hi han.




KOTTAYAM- THEKKADY

Ens despertem d'hora per agafar el primer autobús que trobem cap a Tekkady on hi ha la reserva natural de Periyar.
Amb 4h de viatge gens pesades: tenim lloc per nosaltres i les motxilles i ens assentem al principi de l'autobús, així fugim de les mirades indiscretes, ens plantem al poblet de Tekkady. 

Només posar un peu a terra ja ens increpa un indi que ens vol portar al lloc on voliem dormir, on la Lonely Planet valoren molt bé.
Regatejo a "muerte" (perquè no estic cansada i perquè ens trobem en un lloc turístic i hi ha molts més llocs on quedar-nos) i ens quedem l'habitació més gran pel preu més baix que hem pagat mai 500 INR (6 euros la nit les dos) amb tots els luxes possibles: tv, llits individuals, mantes (aquí fa fred), la única cosa que ens falta és aigua calenta, la nostra pell ho agrairía amb la rasca que fa!.

Descobrim un restaurant italià que ens fa uns tallarines amb tomàquet i formatge (a mi) i uns macarrons al pesto (sandra) que fan que vegi el limbo i m'hi vulgui quedar a menjar!

Arreglem una excursió a la reserva de Periyar per demà, ens hem de despertar a les 4:30h per anar a veure elefants, búfals i tigres... (amb la sort que tenin a la india crec que l'únic que veurém seràn indis!).


 Plantacions  de té des del autobús.

Fent la mudança de la tv perquè la nostra no funcionaba.


 La felicitat en persona




martes, 12 de agosto de 2014

ALLEPPEY- KOLLAM- KOTTAYAM

O EL DIA EN QUÈ TOT SURT MALAMENT

Ens despertem d'hora i d'entrada, la pluja ja ens indica que el dia no serà fàcil..

Anem a l'estació d'autobusos i esmorzem el cafè (m'ecanta el cafè indi) amb galetes oreo. 

Entre empemptes i mochilazos, aconsegueixo que ningú se'm coli i ser jo més xula que elles (les dones són amb major % les que es colen descaradament, els homes solen ser més educats) per aconseguir tres llocs a l'autobús (nosaltres i les motxilles. 

Decidim baixar 2h 45' fins al poble de Kollam on, segons la nostra guia, és un fantàstic poble de pescadors i on es poden veure com fan les reds o venen el peix, l'única cosa que veiem és que ens trobem davant dels més antipàtics/es, passotes, estúpids i maleducats indis fins ara vistos. 
Caminem amb les motxilles preguntant a tots els hotels, residències i llocs on poder dormir i a tots la resposta és NO, sense més ni menys, o els preus són increíblement abusius

Decidim agafar un reeckshaw (tuk-tuk indi) que ens porti cap a la platja a veure si tenim més sort, l'únic que aconseguim és quedar-nos tirades a la carretera i ell embotxacant-se les rúpies. 

Al final, un noi que sap anglès es para per ajudar-nos i ens porta a tots els llocs que coneix on podem preguntar, matexa resposta, mateixes cares.

Exhaustes i fins els piiiiiiip d'ells i el poble, li diem que ens portia l'estació de trens on decidim agafar el pròxim fins a Kottayam (3h), al poble del costat d'on veniem al matí.

A les 17h de la tarda arribem a Kottayam on, no cansades prou, recorrem en busca del hotel Ambassador que segons la guia, és dels més barats i decents. Heu de tenir clar que quan parlem d'hotels a india, no m'estic referint al Ritz Carlton precisament, si no una habitació amb llit doble on, amb una mica de sort, no hi tinguis cap insecte d'okupa.

Quan encenem la televisió de l'habitació, ens enduem l'única alegria del dia: tenim TVE internacional!!! Després del fatídic i dur dia que hem tingut, escoltar España Directo ens sembla el millor (ara tothom que es fiqui en la nostra pell siusplau, està clar que en altres circumstàncies, una dona de món com jo no ho haguès mirat!!!).