MIRISSA

O LA INCREïBLE AVENTURA A BORD DEL SEA LINER

El rellotge- despertador de la Sandra sona a les 5:30h del matí per dirigir-nos a les 6:15h al punt de recollida on ens portaràn amb tuk-tuk al port on està el nostre barco. Ens toca esperar (per variar) i van arribant una infinitat de coreans (els odio!, maleducats és poc!), xinos, francesos (la illa està invadida) i alemanys.

Armilles salvavides posades i mega-càmares preparades (es pensen que són reporters del National Geographic), el capità posa rumb a la nostra gran aventura, no sense abans recordar-nos on estàn les bossses per vomitar i repartir pastilles contra el mareig a tots els passatjers (seguint amb la premissa de: "no agafis caramels de desconeguts", no em vaig prendre cap substància química).

La fi d'aquesta navegació era veure balenes, dofins i fins i tot alguna orca assessina, però l'únic que vam veure van ser moltes bosses de plàstic amunt i avall, coreans exagerats en el seu so gutural a l'hora d'expulsar el seu esmorzar i la tripulació srilankesa estressada com mai.

Al principi tot anava bé, però a pocs metres, el barco sofria un lleuger moviment lateral i vertical, resumint, semblava un patito de goma enmig del Oceà Índic. 

Els passatjers aterrats, van començar a demanar bosses de plàstic a tort i a dret, ja no importaba si una orca feia el triple salt mortal sobre els nostres caps. 

Els tripulants, seguint amb el seu to sarcàstic, repartien entrepans i sucs per tothom per aquéll que encara resistís.

I si això no fos poc, quan decidexen girar per tornar a terra ferma (mai millor dit) sense tenir la gran sort de divisar algún animal marí, el motor s'espatlla!! No, no és cap acudit del "Jaimito". Ens quedem en punt mort (no en sé de jerga naval) a la deriva amb tots els guiris vomitant, plorant i els xinos de color blanc (chiste fàcil i de mal gust, ho sé!). Després de nombrosos i insistents intents, aconsegueixen arrencar i per fi, a molts metres, veiem terra ferma! 

La resta que queda de dia ens la passem dormint, marejades com si encara estiguèssim a mar (Núria aquesta expressió va per tú!) i decepcionada perquè encara no he pogut veure dofins ni orques en el seu estat més salvatge!! 

Ingènua de mi, vaig a discutir amb el noiet que ens va vendre els tickets per si ens en podía tornar una part, la seva resposta: NO, però podeu venir demà a veure si hi ha més sort.... de vegades, sembla que el sol els hi afecti les neurones!.